L’horitzó ens envolta per tot arreu. Aquí. Allà. Més lluny. Visible o invisible. De vegades, distant. D’altres, tan a prop. Discret. Silenciós. Infinit. Difícil d’entendre. Sempre sembla que se’ns escapa i, tanmateix…
Martí
El Martí és el meu millor amic. Però ell no és com els altres. O això és el que diuen els altres. Li agrada menjar maduixes, però pel nas. Li encanta vestir camises, però amb tots els botons ben cordats. I atrapar insectes al pati, per guardar-se’ls a les butxaques. I les croquetes, les menja de nou en nou, ni una més ni una menys.
On ha anat, l’avi?
Jo no l’entenc ni un borrall, a l’àvia, quan diu que l’avi, amb el pas dels anys, es va gastant. A l’escola un dia vam aprendre que les pedres, amb el pas del temps, es van gastant per l’erosió. Però l’avi no és una pedra. O sí que ho és? A vegades ho sembla; per exemple, quan dorm, ja que no es mou ni un mil·límetre.
Impossible
Tot el que existeix es va originar en un espai molt petit: més petit que un gra de sorra o que la punta del llapis més esmolat del món. Sembla impossible, però és veritat.